dimecres, 2 d’agost de 2006

Sala Montjuïc: Annie Hall

Tornem-m'hi!. Avui hi anem la Isabel, la Marlene, la Merche i jo. Arribem a les 8.30 del vespre i, aquest cop si, tenim bon lloc i gandules. El sopar l'ha preparat la Merche. Promet: pernil, amanida de pasta i salmó fumat, meló i pinya amb xocolata, tot ben regat amb vi blanc. Quin perill: avui he donat sang, porto 3 dies pintant la cuina i com que no condueixo...

Bé, la pel·lícula d'avui és Annie Hall, de Woody Allen (Estats Units, 1977). Sinopsi: L’Alvy Singer (Woody Allen), humorista de clubs nocturns, arriba als 40 anys després de dos matrimonis fracassats, el primer amb una jove activista i el segon amb una esnob fanàtica de cocktails literaris i tranquil·lizants. És un paio molt particular, neuròtic i sotmès a una multiplicitat d’obsessions que destrueixen les seves relacions. Pura carn de psicòleg. En aquest context coneix l’Annie (Diane Keaton), una aspirant a cantant, noia insegura i de províncies, model de dona desconegut per l’Alvy. És així com inicien una relació marcada per l’enamorament, la intimitat, la convivència, el distanciament, la ruptura i el retrobament, després de la fugida de l’Annie a Los Angeles amb un altre home. Per a perpetuar la relació, l’Alvy decideix escriure una obra de teatre sobre la seva relació amb l’Annie.

Entenc que hi hagi gent que no li agradi les pel·lícules de W.Allen. A mi, però, m'agrada la majoria de la seva filmografia. Aquest film va aconseguir els Óscars a millor pel·lícula, millor direcció, millor guió i millor actriu. La veritat és que seguir en anglès els diàlegs no és fàcil, i menys en les condicions físiques en que em trobo. O sigui que a llegir subtítols.

Cap comentari: