Birdman, d'Alejandro González Iñárritu

Genial. No he vist totes les pel·lícules que es presenten als Oscar però, per a mi, aquesta seria una justa guanyadora. Quina interpretació d'en Michael Keaton! I quin luxe d'actors secundaris: Naomi Watts, Edward Norton, Emma Stone.

"Birdman (o la la inesperada virtud de la ignorancia)" ens explica la baixada als inferns d'un actor en veure com la seva carrera s'ha vingut avall. L'actor recorda els anys en què es va fer famós interpretant a un superheroi. A través dels escenaris de Broadway, vol recuperar la seva carrera, la seva autoestima i la seva família.

The imitation game, de Morten Tyldum

En Benedict Cumberbatch protagonitzant una pel·lícula? Doncs de ben segur que ha de ser bona. I així ha estat.

"The imitation game" (2014) ens explica dos moments de la vida del matemàtic i heroi de guerra Alan Turing. En 1952, la policia britànica arresta Turing sota l'acusació d'indecència greu per la seva orientació sexual. Poc sospiten els policies que l'Alan Turing, pioner de la moderna informàtica, va ser un dels principals responsables del desxifrat del codi "Enigma", codi amb el qual el comandament alemany enviava les ordres de combat durant la II Guerra Mundial.

No us la perdeu. Penso que us agradarà.

Sister Act, el musical

Sembla que aquest darrer trimestre de l'any em toca anar a veure musicals. Si fa unes setmanes era "Mar i Cel", aquest cop ha estat "Sister Act".

Si heu vist la pel·lícula homònima de l'any 1992, la de la Whoopi Goldberg, ja coneixereu l'argument.

La Deloris és una jove cantant, aspirant a diva, que presència un assassinat. S'acull al programa de protecció de testimonis de la policia i és amagada en un convent. El caràcter extravertit i vital de la Deloris revolucionarà la comunitat religiosa.

Molt recomanable. Jo la pel·lícula no l'havia vist en el seu moment. De fet, fa un parell de setmanes la vaig veure i no em va agradar gaire, per no dir gens. Però el musical és diferent.

Mar i Cel

Si diuen que la tercera és la definitiva, enguany em tocava anar a veure "Mar i Cel", ja que m'havia perdut tant l'estrena (1988-1989) com la reposició (2004-2005).

Basada en l'obra homònima d'Àngel Guimerá, ens conta la història del morisc Saïd (Mar) i de la cristiana Blanca (Cel). Quan era un nen, en Saïd va haver d'abandonar la seva terra seguint l'ordre d'expulsió dels moriscs de 1609. Ara, capitaneja un vaixell pirata algerià, el qual ha capturat una nau cristiana on hi viatja el virrei de València i la seva família.

En el decurs de l'obra, el sentiment d'incomprensió i d'odi entre la Blanca i en Saïd va deixant pas al de l'amor, malgrat les diferències socioculturals i religioses i a l'oposició de la resta de pirates i de presoners.

Perdida, de David Fincher

Aprofitant la Festa del Cinema, he anat a veure aquesta pel·lícula, basada en la novel·la homònima de Gillian Flynn.

En el cinquè aniversari de casament de Nick Dunne i de la seva esposa Amy, una parella ideal, Amy desapareix del seu domicili deixant clars signes de violència. Si bé, en un principi, tots els indicis apunten cap a un segrest, poc a poc les proves apunten que ha estat assassinada pel seu marit.

La trama està molt ben desenvolupada i destaca la crítica que es fa dels mitjans de comunicació i els judicis paral·lels que fa la societat dels temes d'interès.

Molt recomanable, malgrat que Ben Affleck no m'entusiasma com a actor.

Relatos salvajes, de Damián Szifron

Després d'algunes decepcions en l'elecció de la pel·lícula en el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, a Sitges, aquest any l'hem encertat de ple. Humor negre i molt irreverent el d'aquesta pel·lícula argentina.

"Relatos salvajes" està formada per sis relats curts amb la violència, la ira i la venjança com a temes centrals: un vol d'avió amb un passatge seleccionat; una cambrera es retroba amb el culpable del suïcidi del seu pare; un enfrontament entre dos conductors; un pare de família que arriba tard a l'aniversari de la seva filla ja que la grua se li ha endut el cotxe; un noi atropella amb el cotxe a una embarassada; un casament on es destapa la infidelitat del nuvi.

L'estrenen divendres vinent. Us la recomano.

Welcome, de Philippe Lioret

Cinema a la fresca al CCCB. I bona pel·lícula que han emès aquest vespre: "Welcome" (França, 2009), que ens parla de la tragèdia dels immigrants que entren a la Unió Europea.

Bilal és una noi iraquià de 17 anys que es vol reunir amb la seva xicota que ha emigrat a Anglaterra amb la seva família. El viatge ha estat difícil però al final ha arribat a Calais, a la costa nord de França. És aquí on els camins d'en Bilal es creuen amb els d'en Simon, un professor de natació, ja que la intenció del noi és aprendre a nedar i travessar les fredes aigües del Canal de la Mànega per entrar il·legalment al Regne Unit.

7 d'amor, de CIA. Menredo

Per celebrar el meu aniversari unes amigues m'han fet un fantàstic regal: anar a sopar al Guixot, on fan uns entrepans i unes creps delicioses, tot seguit anar al Teatre Llantiol a veure una obra de teatre, i les entrades per a un concert, del qual ja en parlaré ja que serà a mitjans de febrer.

Anar al Llantiol ja és tot un espectacle. És un teatre petit, una joia de les que es troben al Raval, familiar, com si estiguessis al menjador de casa.

I l'obra és per pixar-se de riure. Una sola actriu interpreta a diferents dones entrevistades per una agència de buscar parella: una venedora de pollastres, la clàssica política d'un partit molt popular, una dona de fer feines, una drogoaddicte, una prostituta, una dona de fer feines, una monja acabada de sortir del convent, una dependenta d'uns grans magatzems...

Una obra divertidíssima, en què l'actriu fa un treball genial, tant al canviar de personalitat com de vestuari. No us la perdeu.

El médico, de Philipp Stölzl

Hem aprofitat que avui dimecres el preu del cinema és raonable per anar a veure “El Médico”. La pel·lícula està basada en la novel·la de Noah Gordon, la qual vaig llegir fa molts anys.

En un poblet anglès del segle XI, en Rob Cole veu morir la seva mare. El nen és adoptat per un barber que exerceix de metge amb procediments poc científics. La vida del noi canvia quan un metge jueu opera el barber de cataractes i aquest recupera la vista. En Rob decideix creuar l'oceà i viatjar a terres llunyanes per esdevenir alumne d'Ibn Sina, mestre del metge jueu, a l'escola de filosofia i medicina que el savi dirigeix a la ciutat persa d'Isfahan.

Una pel·lícula per passar l'estona. No recordo molt bé el llibre per dir si és fidel a l'obra, però és totalment inadmissible que no sigui fidel a la història i a la vida del gran filòsof i metge musulmà, Ibn Sina (Avicenna).

El crèdit, de Jordi Galceran

Aquest vespre hem anat a "La Villarroel" a veure aquest espectacle teatral que tant d'èxit i bona crítica està tenint. I no és gens estrany: una història surrealista i ben actual; un humor intel·ligent; i la interpretació de, potser, dos dels millors actors de casa nostra.

La trama de "El crèdit" és ben simple però que es va complicant a mesura que la interpretació avança. Tota l'acció es desenvolupa al despatx del director d'una sucursal bancària. En Jordi Bosch, el director de la sucursal, denega un crèdit a un client, en Jordi Boixaderas. La seva sol·licitud no posseeix els avals necessaris. Però el client està desesperat i decideix prendre unes mesures de força que podrien afectar la vida personal del director de l'oficina.

Molt divertida. No us la deixeu perdre.

Patrick, de Mark Hartley

Cita anual amb el "Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya". Aquest cop hem vist un thriller de terror, remake d'una pel·lícula australiana dels anys 70.

La pel·lícula ha estat presentada pel director, l'actriu principal i el compositor. També per l'actor anglès Charles Dance, conegut especialment pel seu paper a "Joc de Trons", cosa que ha fet que algú del públic li donés la benvinguda amb el crit de "Winter is comiiiing".

Bé, anem per la pel·lícula. "Patrick" (Austràlia, 2013) narra la història d'un psicòpata que s'intenta suïcidar després d'assassinar la seva mare i el seu amant. Porta anys en coma, ingressat en un fantasmagòric hospital, on un sinistre metge i la seva infermera en cap li fan tota mena de cruels proves. Arriba a l'hospital una jove infermera i en Patrick aconsegueix comunicar-se amb ella.

Interessant pel·lícula de terror i, encara que sembli un contrasentit, hem passat una bona estona amb els ensurts i el seu clima angoixant.

Arrugas, d'Ignacio Ferreras

Vespre de cinema a la fresca al CCCB. Primer cop que hi anem i, de ben segur, que no serà l'últim. Però haurem d'esperar a l'any vinent ja que aquesta era la darrera pel·lícula del cicle "Gandules" d'enguany.

"Arrugas", basada en el còmic homònim de Paco Roca, ens explica la història de l'Emilio, un director de banc jubilat amb clars símptomes d'Alzheimer. La seva família decideix portar-lo a una residència d'avis on començar el seu últim viatge vital.

Confós i desorientat, l'Emilio troba suport i recolzament en Miguel, el seu company d'habitació, que l'ajudarà en l'adaptació al seu nou entorn i a conèixer els seus nous companys: l'Antonia, la Dolores i en Modesto, que seuen a la seva taula del menjador; en Ramón, antic locutor que no fa res més que repetir el que escolta; la Sol, que busca insistentment un telèfon per trucar a la seva família; la Rosario, que creu que viatja en l'Orient Express camí d'Istanbul...

Trista, molt trista, però tractada amb comicitat i dignitat, cosa que fa ressaltar encara més el fons dramàtic de la pel·lícula. Us la recomano.

My Blueberry Nights, de Wong Kar-Wai

Jude Law, Natalie Portman, Rachel Weisz i... Norah Jones com a actriu? Feia temps que tenia pendent veure aquesta pel·lícula, de la qual ja n'havia escoltat, de bones crítiques.

Barreja de road-movie i drama romàntic, "My Blueberry Nights" (2007) conta la història de l'Elizabeth (Norah Jones) qui, poc després de patir una ruptura sentimental, coneix en Jeremy (Jude Law), propietari d'un bar de Nova York. La noia decideix emprendre un viatge a través dels Estats Units. Milers de quilòmetres per, poc a poc, refer el seu cor trencat.

Bona pel·lícula i fantàstica banda sonora amb cançons de Ry Cooder, Cat Power, Otis Redding, Mavis Staples... i de la pròpia Norah Jones.

Obert fins a la matinada, de Robert Rodríguez

Em reconec un fan d'en Quentin Tarantino. I és difícil de justificar ja que totes les seves pel·lícules són autèntiques astracanades. A "Obert fins a la matinada" (1996), dirigida per en Robert Rodríguez, en Tarantino és guionista i protagonista, alhora.

Els germans Seth (George Clooney) i Richie Gecko (Quentin Tarantino) són els criminals més buscats dels Estats Units que, en la seva fugida, estan deixant un regueró de sang. La seva intenció és arribar a Mèxic i, per aquest motiu, prenen com a ostatges un predicador (Harvey Keitel) i els seus dos fills (Juliette Lewis, Ernest Liu). Amagats a la caravana del predicador, aconsegueixen travessar la frontera i arribar al "Titty Twister", un estrany bar de carretera on s'han de trobar amb un delinqüent local que els ha d'ajudar.

Pel·lícula desmesurada; una road-movie que es converteix en una pel·lícula de terror gore a partir de l'hipnòtic i sensual ball de la Salma Hayek amb la serp. No us la perdeu.

Lo imposible, de Juan Antonio Bayona

He de reconèixer que avui m'he deixat portar al cinema. Per una banda el cinema de catàstrofes no és dels que més m'apassiona. Per altra banda, la fantàstica Naomi Watts en una història basada en un fet real han fet que finalment em deixés seduir per la proposta.

Poc us puc dir que no sapigueu ja de la pel·lícula. La Maria (Naomi Watts) i en Henry (Ewan McGregor) estan de vacances en un hotel de la costa de Tailàndia amb els seus tres fills. És l'època de Nadal de l'any 2004 i, poc es pensen en aquell indret idíl·lic, que estan a punt de viure la dramàtica experiència del tsunami que va devastar la costa tailandesa.

A partir del moment que les aigües invadeixen tot el seu entorn, la mare i el fill gran, separats de la resta de la família, intentaran sobreviure davant de la devastació que els envolta. Us la recomano.

Invasor, de Daniel Calparsoro

Vespre de cinema amb la cita obligada al "Festival Internacional de Cinema Fantàstic Sitges 2012". Hem arribat a mitja tarda per donar una volta i veure l'ambient del festival en aquesta tarda assolellada d'un dia plujós. Després de sopar, ens hem dirigit a l'Auditori a veure la pel·lícula escollida, i que hem vist amb bona part dels protagonistes de la pel·lícula, l'Alberto Ammann i en Karra Elejalde inclosos.

"Invasor" (2012), de Daniel Calparsoro, relata la història d'en Pablo, un metge militar destinat a una missió internacional a l'Irak. Després d'haver sobreviscut a un atemptat, torna a casa convalescent amb la seva dona i filla. A mesura que va recuperant la memòria, Pablo sospita que li estan amagant informació sobre l'atemptat i es nega a secundar la versió oficial ponent en perill la seva seguretat i el de la seva família.

Your sister's sister, de Lynn Shelton

Per diferents motius fa un temps vaig decidir anar a veure únicament cinema en versió original, sobretot si són en anglès, i seleccionar molt bé les pel·lícules que vaig a veure. Després d'analitzar bé la cartellera m'he decidit per aquesta pel·lícula i la veritat és que l'he encertat. Us la recomano.

"Your sister's sister" (Estats Units, 2011), de Lynn Shelton, traduïda per "El amigo de mi hermana", ens explica una història molt humana amb l'amor i l'amistat com a temes principals. En Jack (Mark Duplass) es troba en hores baixes des de la mort del seu germà fa més d'un any. Tant és així que decideix acceptar la invitació que li fa la seva millor amiga, l'Iris (Emily Blunt), de passar uns dies de reflexió i d'introspecció en una cabana propietat de la família en un lloc solitari. En arribar, en Jack descobreix que la Hannah (Rosemarie Dewitt), germana de l'Iris, ha tingut la mateixa idea després de la ruptura sentimental d'una relació de set anys. Però l'Iris apareix al dia següent desencadenant una història plena de conflictes emocionals.

El cinema independent ens torna a demostrar que amb pocs recursos, un sol escenari, tres bons actors i una bona història es pot fer una molt bona pel·lícula.

Esmorzar al Tiffany's, de Truman Capote

Aquest matí he acabat de llegir "Esmorzar al Tiffany's" (1958) d'en Truman Capote. És una novel·la extraordinària, curta, senzilla i fresca, que enganxa des de les seves primeres pàgines. Cal destacar la descripció que fa de la societat nord-americana dels anys 40 i, sobretot, per la personalitat de la seva protagonista, la Holly Golightly.

El llibre narra la relació d'amistat entre un escriptor (l'anònim narrador del llibre) i una noia d'uns 20 anys, la Holly, veïns d'un edifici d'apartaments de Manhattan. La Holly és una noia de poble, amb un passat qüestionable, que rebutja una incipient carrera d'actriu a Hollywood per instal·lar-se a Nova York i relacionar-se amb homes benestants que li donen diners i li fan regals cars. Ben aviat el narrador queda fascinat per la noia.

A mesura que avançava en la lectura, la imatge de la Holly de la pel·lícula (1961) del director Blake Edwards, l'encisadora Audrey Hepburn, se'm contraposava amb la descrita en la novel·la, menys innocent, fràgil i ingènua. Tant és així que en acabar el llibre he tornat a veure la pel·lícula.

Les diferències entre els guions són evidents. Es pot discutir que la pel·lícula, més ensucrada, no sigui un reflex fidel de la novel·la, però he de dir que he gaudit tant de la lectura com de la pel·lícula. I és que hi ha fotogrames que són història viva del cinema.

L'habitació blava, de Norbert Martínez i David Selvas

Vespre de bon teatre al Romea on es programa "L'habitació blava", dirigida per en Norbert Martínez i en David Selvas. El text de l'obra és una adaptació als nostres dies de "La Ronda" d'Arthur Schnitzler, feta pel dramaturg britànic David Hare.

Els quatre actors (en Nao Albet, la Maria Rodríguez, l'Àurea Márquez i en David Selvas) interpreten tota una sèrie de personatges en una cadena de deu trobades sexuals que s'esdevenen en una habitació qualsevol: un prostitut i un taxista, el taxista i una au-pair, l'au-pair i un estudiant, l'estudiant i una dona casada, la dona casada i el seu marit i polític, el polític i una model, la model i un escriptor, l'escriptor i una actriu, l'actriu i un aristòcrata i, tancant així el cercle, l'aristòcrata i el prostitut.

Una obra provocadora, que no deixa l'espectador indiferent i que sorprèn per la força d'uns diàlegs que giren al voltant del sexe, el desig i les relacions. Molt recomanable.

The Artist, de Michel Hazanavicius

Vespre de bon cinema en què he vist "The Artist" (2011). Escrita i dirigida per Michel Hazanavicius, és una fantàstica pel·lícula francesa que es va endur cinc Óscars (millor pel·lícula, millor director, millor actor, banda sonora, vestuari) a la darrera cerimònia de lliurament de premis de l'Acadèmia.

George Valentin (Jean Dujardin) és el rei del cinema mut en el Hollywood de finals dels anys vint. Coneix la Peppy Miller (Bérénice Bejo), a qui introdueix en el món del cinema i aviat comença a destacar com a actriu emergent. L'arribada del cinema sonor porta el cinema mut i les seves icones, com en George Valentin, a l'ostracisme. Mentrestant, la Peppy esdevé una gran estrella d'aquest nou cinema.

Còmica i dramàtica, la pel·lícula és tot un homenatge al cinema i a les pel·lícules mudes en blanc i negre. No us la perdeu.