dimarts, 15 d’agost del 2006

Museu d'Història de Catalunya

Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat” (Joan Salvat-Papasseit). Ben d’hora, a les 10 del matí, he arribat al Museu d’Història de Catalunya. La visita és un itinerari per la història de Catalunya i m’ho he pres amb calma, amb mooooolta calma, ja que he sortit del museu a tres quarts de dues. Amb l'ajut del prospecte del museu, he pogut sintetitzar la història del nostre país. Una nació amb 1000 anys d'història.

De la prehistòria al s.VIII. Des del paleolític inferior les terres catalanes han estat testimoni d'activitats humanes. L'influx de les societats orientals, grega i fenícia, des del segle VII aC, cristal·litza amb la cultura ibera, una de les civilitzacions més importants de la Mediterrània occidental. El 218 aC, amb l'arribada de l'exèrcit romà a Empúries, s'inicia un llarg període de vinculació a l'imperi de Roma. És ara quan es conformen alguns dels nostres trets culturals bàsics: la llengua, el dret i també la religió. A finals del segle V, la desfeta de l'Imperi romà d'occident dóna pas a la creació del regne visigòtic de Toledo.

Segles VIII al XIII. L'any 711 l'exèrcit musulmà emprèn la conquesta de la Hispània visigoda; neix una nova entitat, l'al-Andalus. A llarg de quatre segles, bona part de Lleida i Tarragona es troben sota la influència de l'Islam. Davant d'al-Andalus es formen els comtats catalans, integrats en la Marca Hispànica, territori de frontera de l'imperi carolingi. A finals del segle X els comtats catalans esdevenen independents, sota l'hegemonia del casal de Barcelona. Al segle XII, la conquesta de la Catalunya Nova, la vinculació creixent amb Occitània i la unió dinàstica amb Aragó enforteixen el nou estat.

Segles XIII al XVI. Al segle XIII, la conquesta de Mallorca i València per part de Jaume I inicia una etapa d'expansió militar i mercantil per la Mediterrània que s'estén fins al segle XV. El creixement de les ciutats, l'embranzida del comerç i la consolidació dels grups mercaders i artesans són alguns dels fenòmens estretament vinculats a aquest procés d'expansió. Paral·lelament, es conformen les principals institucions de govern de Catalunya: les Corts, la Generalitat i els consells municipals. Des del segon terç del segle XIV, Catalunya viu un període de convulsions polítiques i socials, de crisi econòmica i de retrocés demogràfic. La crisi culmina amb l'entrada de la dinastia castellana dels Trastàmara (1412, Compromís de Casp) i una llarga guerra civil (1462-1472), que enfronta la corona amb les institucions de govern. El 1479 Ferran II porta a terme la unió dinàstica amb Castellà amb el seu matrimoni amb Isabel I. L'obertura de noves rutes oceàniques trasllada el centre del comerç mundial a l'Atlàntic. El Mediterrani perd protagonisme i Catalunya resta a la perifèria dels nous eixos comercials.

Segles XVI al XVIII. Dins l'imperi europeu i mundial dels Àustries, Catalunya manté el seu estat propi i inicia un creixement econòmic. La pugna de la monarquia hispànica amb França, amb qui es disputa l'hegemonia d'Europa, provoca continuats conflictes fronterers. La mar esdevé també frontera d'un altre poderós enemic: l’imperi otomà. En temps de construcció de l'estat modern, el creixent autoritarisme dels monarques es contraposa a les doctrines constitucionalistes, elaborades des de les institucions catalanes. En aquest context polític es produeixen la Guerra dels Segadors (1640-1659) i la Guerra de Successió (1705-1715). A la fi d’aquesta, el 1716, amb el Decret de Nova Planta, Felip V, el primer rei de la branca espanyola dels Borbons, aboleix les constitucions i les institucions de Catalunya.

Segles XVIII al XIX. Al llarg del segle XVIII es posen les bases de la revolució industrial i de la Catalunya contemporània. L'especialització agrària, l'aparició de les manufactures de cotó i l'obertura del mercat americà inicien una nova etapa de creixement. A partir del 1830 el país inicia la industrialització. Vapors i colònies configuren un nou model econòmic basat en el sector tèxtil, i amb ell, una nova geografia i una nova societat. El gran creixement de les ciutats corre paral·lel a l'aparició de dues noves classes socials: la burgesia industrial i la classe obrera. D'altra banda, l'estat liberal espanyol aprofundeix la centralització política. El carlisme, el republicanisme federal i les campanyes proteccionistes són respostes, liderades des de grups socials diversos, a aquest nou model polític. La fi de segle és l'hora de la revitalització de la llengua i la cultura catalana, amb la Renaixença i el Modernisme.

De 1900 a 1939. Durant el primer terç del segle XX la indústria catalana viu una etapa de diversificació, caracteritzada per l'extensió de l'electricitat i dels derivats del petroli. El moviment obrer es consolida. Durant el decenni de 1920 s'inicia la primera gran onada immigratòria provenint del sud-est peninsular. Des de 1901, el mapa polític és protagonitzat per la Lliga Regionalista i pels partits republicans. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) fusiona les diputacions provincials, sota la presidència d'Enric Prat de la Riba. Amb la proclamació de la II República el 1931 es dóna pas a la creació de la Generalitat, una institució medieval. Francesc Macià i Lluís Companys, d'Esquerra Republicana de Catalunya, n'esdevenen successivament presidents. El cop d'estat militar del juliol de 1936 inicia tres anys de cruenta guerra civil. La victòria franquista el 1939 assenyala l'inici d'una llarga dictadura i l'abolició de l'autonomia.

De 1940 al 1980. La dictadura del general Franco, 1939-1975, es caracteritza per la repressió dels sectors democràtics i d’esquerres. Els primers decennis, la política d'autarquia i les conseqüències de la guerra aboquen el país al col·lapse econòmic, al racionament i a la misèria. L'obertura econòmica, iniciada el 1959, genera importants canvis econòmics i socials: entrada de capitals estrangers i diversificació industrial, aparició del turisme, allau immigratòria i generalització de la societat de consum. L'oposició al règim, iniciada el mateix 1939, es reorganitza i assoleix una important presència popular. Una nova generació, que no va viure la guerra, s'afegeix al moviment democràtic. Després de la mort del dictador, una nova Constitució democràtica, del 1978, i un nou Estatut d'Autonomia, del 1979, assenyalen l'inici d'una etapa de llibertats.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt bé, has fet una síntesi de la història de Catalunya, breu però entenedora.
Sergi