Sortim de Barcelona a les 7.30 del matí, en Miquel, l'Ignasi i jo. Anem a Premià de Mar a recollir l'Àlex i en Marcel. D'aquí, fem via direcció Vic i Ripoll, i abans d'arribar a Sant Joan de les Abadesses, prenem la carretera que duu al poblet d'Ogassa, on esmorzem. Deixem el cotxe a l'aparcament de l'església de Sant Martí d'Ogassa (1310 m).
Comencem a caminar a tres quarts d'onze del matí. El camí, ben marcat, s'enfila decididament. Passem per un abeurador de vaques. Mirem amunt i veiem tot el que cal pujar fins arribar a la Portella d'Ogassa (1807 m).
Comencem a caminar a tres quarts d'onze del matí. El camí, ben marcat, s'enfila decididament. Passem per un abeurador de vaques. Mirem amunt i veiem tot el que cal pujar fins arribar a la Portella d'Ogassa (1807 m).
El dia és esplèndid, però fa vent. Durant la pujada no ho notem gaire, ja que la mateixa muntanya ens protegeix. A mitja pujada, un grup d'excursionistes ens comenta que en el coll el vent és molt fort, i que ells han tingut problemes amb els gossos, ja que el vent se'ls enduia.
No anem a patir, i menys amb nens, però decidim intentar arribar a la Portella, des d'on es veu una bonica panoràmica dels Pirineus. Uns cent metres abans d'arribar al coll, el vent és molt fort. Girem cua i cap avall. Ja hi tornarem un altre dia.
No anem a patir, i menys amb nens, però decidim intentar arribar a la Portella, des d'on es veu una bonica panoràmica dels Pirineus. Uns cent metres abans d'arribar al coll, el vent és molt fort. Girem cua i cap avall. Ja hi tornarem un altre dia.
A la una del migdia arribem al cotxe. Hem fet una bona caminada, però ens hem quedat amb ganes de més. Valorem opcions, improvisem, prenem el cotxe i cap a La Farga de Bebié on, molt a prop, i irònicament, es troba la Serra dels Bufadors.
Travessem a peu la via de tren pel pont sobre el riu Ter, una petita pujada i arribem a l'ermita de Sant Moí. Cerquem un lloc on arrecerar-nos del vent i dinar. Són dos quarts de tres de la tarda, i tenim gana. Dinem i seguim.
La Serra dels Bufadors es caracteritza per tenir un microclima particular, amb grans blocs de roca coberts de molsa i on abunden els faigs. Rep el seu nom per l'existència de nombrosos forats o escletxes que hi ha entre les roques d'on surt un corrent d'aire fred. A vegades es pot sentir com xiula en el seu interior. El lloc és màgic.
Travessem a peu la via de tren pel pont sobre el riu Ter, una petita pujada i arribem a l'ermita de Sant Moí. Cerquem un lloc on arrecerar-nos del vent i dinar. Són dos quarts de tres de la tarda, i tenim gana. Dinem i seguim.
La Serra dels Bufadors es caracteritza per tenir un microclima particular, amb grans blocs de roca coberts de molsa i on abunden els faigs. Rep el seu nom per l'existència de nombrosos forats o escletxes que hi ha entre les roques d'on surt un corrent d'aire fred. A vegades es pot sentir com xiula en el seu interior. El lloc és màgic.
Desfem el camí i tornem al cotxe. Són les cinc de la tarda. Cerveses i cacaolats al bar que hi ha a La Farga, i cap a Barcelona, on arribem a un quart de vuit del vespre.
Cal dir que, tant en Marcel (set anys) com en Miquel (vuit anys), s'han portat com dos valents excursionistes, encara que en alguns moments volguessin anar a jugar al futbolí. I jo també.
Cal dir que, tant en Marcel (set anys) com en Miquel (vuit anys), s'han portat com dos valents excursionistes, encara que en alguns moments volguessin anar a jugar al futbolí. I jo també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada