"Pedra de tartera" (1985), de Maria Barbal, ens explica en primera persona la vida d'una dona, la Conxa, que ja gran refà la seva trajectòria vital, en el període històric que va des de començaments de segle fins als anys seixanta.
La seva vida es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (la República, la Guerra Civil, el franquisme) i pel desarrelament: l'abandó del nucli familiar, la pèrdua del marit mort en la Guerra Civil i la immigració (del Pallars rural a la Barcelona urbana).
"No sé si sempre necessitem que ens falti algú per saber que l'estimàvem, però així em va passar. Mentre havia viscut no tenia temps de mesurar si era amor o agraïment i consideració allò que jo sentia. Quan va haver mort, jo vaig sentir la fiblada de l'estimació per aquell home que m'havia fet uns quants anys de pare".
Un llibre preciós, curt però contundent. Molt recomanable.
La seva vida es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (la República, la Guerra Civil, el franquisme) i pel desarrelament: l'abandó del nucli familiar, la pèrdua del marit mort en la Guerra Civil i la immigració (del Pallars rural a la Barcelona urbana).
"No sé si sempre necessitem que ens falti algú per saber que l'estimàvem, però així em va passar. Mentre havia viscut no tenia temps de mesurar si era amor o agraïment i consideració allò que jo sentia. Quan va haver mort, jo vaig sentir la fiblada de l'estimació per aquell home que m'havia fet uns quants anys de pare".
Un llibre preciós, curt però contundent. Molt recomanable.
5 comentaris:
ugh, jo aquest el vaig llegir al cole. Bé, llegir és un dit. Crec que és el llibre del que menys part he llegit i em vaig inventar la meitat de l'examen perquè no vaig aguantar ni llegir-ne els resums que corrien per internet... jajaajja
Ostres doncs a casa meva la Maria Barbal és un referent perquè venim del Pallars i les històries que explica ens són molt properes. Me n'he llegit un parell dels seus llibres però pel que m'han dit, aquest és el més bo, me l'apunto!! Q
ai, ara em sap greu haver dit que no m'havia agradat el llibre, però tingues en compte que tenia 14 anys...
Jo no vinc del Pallars, però al ser muntanyenc vaig sentir l'història com a molt propera. És força dur però va ser la realitat d'aquells anys refotuts.
Ai, Mariona, quin cap ple de pardals! Sort que ara ets una dona de profit! ;)
Publica un comentari a l'entrada