divendres, 2 de febrer del 2007

A propòsit de llengües

Aquests dies s'està parlant molt de la tercera hora de castellà a les escoles. Els professionals de l'ensenyament comenten que els alumnes ja en saben prou i que tenen altres mancances. De fet, les estadístiques demostren que el domini d'aquesta llengua és similar al de l'alumnat espanyol.

Catalunya sempre ha estat terra d'acollida. Tots tenim amics que els seus pares són castellano-parlants, però que ells han adoptat el català com a primera llengua.

La llengua natural d'aquest país és el català. Cap més. I com a patrimoni cultural que és, tenim el deure de defendre'l. Quan jo vaig néixer, el català era una llengua no oficial i perseguida, però tothom la parlava. La meva àvia, per exemple, no sabia parlar castellà.

Avui, el català és co-oficial a Catalunya, però cal aconseguir que el català no sigui una llengua subalterna i que el castellà acabi consolidant-se com la llengua realment útil, la llengua realment important. El castellà, com l'anglès, són llengües importantíssimes que ens permeten relacionar amb el món, però que no són les nostres.

Si anéssim a viure a Berlín, París o Londres, trobaríem lògics els condicionaments lingüístics de la nostra decisió. I per què no a Catalunya?. Espero que la resposta no sigui per què ells són Estats amb tota la seva capacitat normativa.